diumenge, 7 d’octubre del 2012

PENSAMENTS DESPRÈS D'UN TEMPS DE SILENCI

Fa uns anys, vaig tenir l’orgull de treballar en la redacció del Programa Marc del PSC, en l’àmbit de Cultura i Política Lingüística. Aquest àmbit va estar dirigit pel Conseller Ferran Mascarell, i vaig gaudir dels seus coneixements, alhora que vaig observar força vegades, comentaris identitaris.
 
Entenc que la identitat nacional ha de ser un sentiment transversal, i per tant, en l’àmbit de la cultura i la llengua, segurament, ha de ser molt més important. Però tot això, em va provocar un cert interès en conèixer aquestes aportacions constants.
 
Poc desprès de que s’acabés el Programa Marc va sortir un llibre del conseller, titulat “Catalanisme deucentista”. I a aquí vaig. Aquest llibre, suposo li va regalar al President Mas com a obsequi per l’oferiment de la conselleria, perquè aquest president l’està portant a terme inequívocament, si ho comparem amb els passos que està seguint últimament.
 
I ens agradi o no, aquestes justificacions en el que es defineix que tot estat ha de ser eficient, ens porta a aquesta cruïlla. Una cruïlla en que cadascú observa diferents interseccions.
 
En el meu parer, estem davant una situació molt complexa, i segurament, sense antecedents que facin imaginar cap a on ens porta, però alhora, fa que tots els partits polítics s’han de definir, no només en la cruïlla ideològica tradicional de les diferents polítiques, sinó també en la cruïlla identitària, i aquí és on crec que els socialistes no l’estem encertant.
 
Sempre hem defensat el federalisme, i per suposat que el continuo defensant. Alhora que considero que cada nació o poble ha de tenir els seus referents polítics i sentir-se representat per les institucions que el representen. I això és clau per no crear desencisos dins la ciutadania.
 
Però també ha d’haver algú a l’altra banda de l’Ebre que també ho vulgui. I crec que aquí és on tenim el gran inconvenient. Tenim un govern del Partit Popular que te una idea contrària a això, ja que per ells, l’Estat s’hauria de recentralitzar. Però també tenim un PSOE, en el que abunda en els seus dirigents una opinió centralista, jacobina, defenen el que s’ha anomenat “el café para todos”. I la situació econòmica actual, porta a dir que s’ha de reestructurar l’administració, evitant duplicitats, i considero encertat aquest criteri, però mai per centralitzar les institucions, tot el contrari, s’ha d’apostar per la política de proximitat, descentralitzant al màxim les administracions.
 
Si ens situem dins l’àmbit autonòmic, considero que segurament va ser un error històric la creació de 17 comunitats. És possible que si s’haguessin creat només algunes com Catalunya, Euskadi i Navarra, i la resta de l’estat fos de caràcter centralista, segurament estaríem dins el discurs que esmentava inicialment, un Estat molt més eficient, alhora que acceptant un fet diferencial d’algunes poques autonomies.
 
I em pregunto, ara es podria retornar a aquesta posició? Considero que si. No se si quan sento parlar de federalisme asimètric van en aquesta línia, però és el que considero més encertat.
 
Aquesta situació política, afegida a millorar el sistema de finançament català, assimilant-lo al concert econòmic d’Euskadi i Navarra, amb una aportació a l’estat per les competències d’aquest en defensa i política exterior, a més a més d’una dosi de solidaritat, crec que fora el sistema just i equilibrat que reclama la societat catalana.
 
El problema es que no veig ni al PP ni al PSOE en aquesta línia, i llavors, porta a una situació de desencís en la població catalana, que fa que s’opti per defensar l’independentisme, sense tenir clars els inconvenients d’aquesta opció.
 
Els socialistes estem en un moment de grans decisions. És veritat que per al 25N hem de defensar el federalisme, i aquest hauria de ser un federalisme asimètric en la línia que he esmentat. També hauríem de defensar clarament que s’ha de fer una consulta d’independència, ja que negar-nos a aquesta consulta provoca donar l’esquena a una opinió que actualment, majoritària o no, està sobre la taula. Però, alhora, on també s’estableixi un temps ampli de treva, si els independentistes no obtenen el resultat al seu favor.
 
Confio en que la ciutadania valori altres coses el dia 25N alhora d’anar a votar, i em refereixo a les polítiques que ha fet CIU durant aquests dos anys a la Generalitat, de retallades de drets que ens estan portant a situacions dels primers anys de la democràcia.
 
Estic convençut de dues coses, la primera és que la situació de crisi els ha anat molt bé als governs de dretes, tant a CIU a Catalunya, com al PP a Espanya, per fer les retallades socials i de defensar els seus valors, de primar tot el que és privat, les grans fortunes, les seves corrupteles i demés, perquè on quedaran les comissions d’investigació que s’estaven duent a terme al Parlament?
 
I la segona, que s’han anticipat les eleccions per interès partidista, ja que la “marea independentista” ha fet oblidar les retallades, i pensant molta part de la ciutadania només en aquest sentit. D’aquesta manera, CIU, busca prorrogar el seu govern 4 anys més, només per mantenir-se en el poder.
 
I aquí és on vull arribar. La ciutadania s’equivoca doblement si aposta per votar a CIU. Tant en l’àmbit de les polítiques portades a terme, ja que un bon resultat electoral legitimaria totes les retallades realitzades, com en l’àmbit de la independència, ja que CIU no la defensa, i dubto la defensi clarament, utilitzant termes poc clars, però que d’analitzar-los detalladament, s’acosten més al federalisme asimètric que he defensat que no pas a un independentisme clar i rotund.
 
En aquesta situació de crisi econòmica, considero que ens calen polítiques d’esquerres, defensant la justícia social. Alguns defugen dels tripartits d’esquerres que han governant la Generalitat. Jo no. Considero que es van fer polítiques necessàries, amb encerts i per suposat, desencerts. Però tinc el convenciment que el que es va fer d’una forma encertada va arribar a la societat en el seu dia a dia (escoles, llars d’infants, hospitals, ambulatoris, serveis socials, ...), i en canvi, els desencerts van arribar a la societat a través dels mitjans de comunicació, amplificant-los en desmesura. Ja sabem que els mitjans no ens donaran mai cap recolzament, per això cal fer un esforç comunicatiu pels nostres mitjans, tant si estem en el govern, com ara a l’oposició.
 
Per tot això, recolzaré al Partit dels Socialistes de Catalunya, però també, treballant des de dins les seves estructures, per col·laborar en allò que em sigui possible, donant el meu parer, recolzant allò que comparteixo, però també, fent esment a allò en que discrepo. Tenim molta feina per fer. Endavant.