Fa uns anys, vaig
tenir l’orgull de treballar en la redacció del Programa Marc del PSC, en
l’àmbit de Cultura i Política Lingüística. Aquest àmbit va estar dirigit pel
Conseller Ferran Mascarell, i vaig gaudir dels seus coneixements, alhora que
vaig observar força vegades, comentaris identitaris.
Entenc que la
identitat nacional ha de ser un sentiment transversal, i per tant, en l’àmbit
de la cultura i la llengua, segurament, ha de ser molt més important. Però tot
això, em va provocar un cert interès en conèixer aquestes aportacions
constants.
Poc desprès de que
s’acabés el Programa Marc va sortir un llibre del conseller, titulat
“Catalanisme deucentista”. I a aquí vaig. Aquest llibre, suposo li va regalar
al President Mas com a obsequi per l’oferiment de la conselleria, perquè aquest
president l’està portant a terme inequívocament, si ho comparem amb els passos
que està seguint últimament.
I ens agradi o no,
aquestes justificacions en el que es defineix que tot estat ha de ser eficient,
ens porta a aquesta cruïlla. Una cruïlla en que cadascú observa diferents
interseccions.
En el meu parer,
estem davant una situació molt complexa, i segurament, sense antecedents que
facin imaginar cap a on ens porta, però alhora, fa que tots els partits
polítics s’han de definir, no només en la cruïlla ideològica tradicional de les
diferents polítiques, sinó també en la cruïlla identitària, i aquí és on crec
que els socialistes no l’estem encertant.
Sempre hem defensat
el federalisme, i per suposat que el continuo defensant. Alhora que considero
que cada nació o poble ha de tenir els seus referents polítics i sentir-se
representat per les institucions que el representen. I això és clau per no
crear desencisos dins la ciutadania.
Però també ha d’haver
algú a l’altra banda de l’Ebre que també ho vulgui. I crec que aquí és on tenim
el gran inconvenient. Tenim un govern del Partit Popular que te una idea
contrària a això, ja que per ells, l’Estat s’hauria de recentralitzar. Però també
tenim un PSOE, en el que abunda en els seus dirigents una opinió centralista,
jacobina, defenen el que s’ha anomenat “el café para todos”. I la situació
econòmica actual, porta a dir que s’ha de reestructurar l’administració,
evitant duplicitats, i considero encertat aquest criteri, però mai per
centralitzar les institucions, tot el contrari, s’ha d’apostar per la política
de proximitat, descentralitzant al màxim les administracions.
Si ens situem dins
l’àmbit autonòmic, considero que segurament va ser un error històric la creació
de 17 comunitats. És possible que si s’haguessin creat només algunes com
Catalunya, Euskadi i Navarra, i la resta de l’estat fos de caràcter
centralista, segurament estaríem dins el discurs que esmentava inicialment, un
Estat molt més eficient, alhora que acceptant un fet diferencial d’algunes
poques autonomies.
I em pregunto, ara
es podria retornar a aquesta posició? Considero que si. No se si quan sento
parlar de federalisme asimètric van en aquesta línia, però és el que considero
més encertat.
Aquesta situació
política, afegida a millorar el sistema de finançament català, assimilant-lo al
concert econòmic d’Euskadi i Navarra, amb una aportació a l’estat per les
competències d’aquest en defensa i política exterior, a més a més d’una dosi de
solidaritat, crec que fora el sistema just i equilibrat que reclama la societat
catalana.
El problema es que
no veig ni al PP ni al PSOE en aquesta línia, i llavors, porta a una situació
de desencís en la població catalana, que fa que s’opti per defensar
l’independentisme, sense tenir clars els inconvenients d’aquesta opció.
Els socialistes
estem en un moment de grans decisions. És veritat que per al 25N hem de
defensar el federalisme, i aquest hauria de ser un federalisme asimètric en la línia
que he esmentat. També hauríem de defensar clarament que s’ha de fer una
consulta d’independència, ja que negar-nos a aquesta consulta provoca donar
l’esquena a una opinió que actualment, majoritària o no, està sobre la taula.
Però, alhora, on també s’estableixi un temps ampli de treva, si els
independentistes no obtenen el resultat al seu favor.
Confio en que la
ciutadania valori altres coses el dia 25N alhora d’anar a votar, i em refereixo
a les polítiques que ha fet CIU durant aquests dos anys a la Generalitat, de
retallades de drets que ens estan portant a situacions dels primers anys de la
democràcia.
Estic convençut de
dues coses, la primera és que la situació de crisi els ha anat molt bé als
governs de dretes, tant a CIU a Catalunya, com al PP a Espanya, per fer les
retallades socials i de defensar els seus valors, de primar tot el que és
privat, les grans fortunes, les seves corrupteles i demés, perquè on quedaran
les comissions d’investigació que s’estaven duent a terme al Parlament?
I la segona, que
s’han anticipat les eleccions per interès partidista, ja que la “marea
independentista” ha fet oblidar les retallades, i pensant molta part de la ciutadania
només en aquest sentit. D’aquesta manera, CIU, busca prorrogar el seu govern 4
anys més, només per mantenir-se en el poder.
I aquí és on vull
arribar. La ciutadania s’equivoca doblement si aposta per votar a CIU. Tant en
l’àmbit de les polítiques portades a terme, ja que un bon resultat electoral legitimaria
totes les retallades realitzades, com en l’àmbit de la independència, ja que
CIU no la defensa, i dubto la defensi clarament, utilitzant termes poc clars,
però que d’analitzar-los detalladament, s’acosten més al federalisme asimètric
que he defensat que no pas a un independentisme clar i rotund.
En aquesta situació de
crisi econòmica, considero que ens calen polítiques d’esquerres, defensant la
justícia social. Alguns defugen dels tripartits d’esquerres que han governant
la Generalitat. Jo no. Considero que es van fer polítiques necessàries, amb
encerts i per suposat, desencerts. Però tinc el convenciment que el que es va
fer d’una forma encertada va arribar a la societat en el seu dia a dia
(escoles, llars d’infants, hospitals, ambulatoris, serveis socials, ...), i en
canvi, els desencerts van arribar a la societat a través dels mitjans de
comunicació, amplificant-los en desmesura. Ja sabem que els mitjans no ens
donaran mai cap recolzament, per això cal fer un esforç comunicatiu pels
nostres mitjans, tant si estem en el govern, com ara a l’oposició.
Per tot això,
recolzaré al Partit dels Socialistes de Catalunya, però també, treballant des
de dins les seves estructures, per col·laborar en allò que em sigui possible,
donant el meu parer, recolzant allò que comparteixo, però també, fent esment a
allò en que discrepo. Tenim molta feina per fer. Endavant.